Aclaparades per l´excés de visitants, diverses ciutats europees s´han unit per exigir a la UE que posi límit a l´intercanvi d´habitatges entre particulars que així s´estalvien l´hotel. Entre això i els vols cada vegada més barats, el turisme comença a saturar destinacions com Barcelona, Madrid, Viena, París o Amsterdam, per citar només alguns dels ajuntaments signants.
Raó no els falta. El lloguer turístic per setmanes o mesos beneficia, bàsicament, l´empresa que cobra una comissió als arrendadors i llogaters per posar-los en contacte a la seva pàgina d´internet. Pitjor encara que això, el negoci fa que es disparin els preus del lloguer a les ciutats afectades.
Difícil sembla posar-li portes al camp de la socialització dels viatges, tan semblant a la que ja es va produir amb la roba de Zara i els mobles d´Ikea. L´experiència dels darrers anys suggereix que tot el que pot ser abaratit, s´abaratirà; i contra aquesta tendència poc efecte tenen les regulacions imposades pels governs o per la mateixa Unió Europea.
El veritable problema, però, és el que plantejaran els xinesos d´aquí a no gaire temps, donat el seu pes en el mercat mundial. Hi ha molts xinesos a la Xina, com tothom sap. Anys enrere, el seu govern els buscava lloc per aquí fora, fins i tot en els pesquers de la flota de Galícia i del Cantàbric; però això va ser abans de la conversió del règim maoista al capitalisme. Poc després, la República Popular va passar a ser la fàbrica del món, amb la qual cosa ja hi ha feina suficient al país com per no haver d´estar recol·locant a l´estranger els excedents de personal. Ara viatgen en pla turístic.

Fa un parell d´anys, per exemple, l´empresari Li Jinyuan es va gastar 13 milions d´euros per convidar 6.400 treballadors de la seva plantilla a unes vacances a França. Poden no semblar molts, però la seva arribada en massa va obligar a prendre mesures extraordinàries a París i Niça per atendre la demanda dels turistes asiàtics. El Museu del Louvre, per exemple, va reservar diverses hores del seu calendari de visites als treballadors premiats pel generós Jinyuan.
Es tracta d´una simple anècdota, per descomptat; però bé podria deixar de ser-ho d´aquí a no molts anys. Només és qüestió que el formidable creixement anual de la riquesa de la Xina consolidi una classe mitjana amb poder adquisitiu suficient per fer turisme; majorment ara que els viatges són barats.
Són prop de 1.400 milions els habitants d´aquest enorme país, el Producte Interior Brut del qual creix a no menys brutals ritmes del 7 al 10 per cent anual. Només que un terç d´ells comencin a viatjar a l'estranger gràcies al seu creixent poder de compra, molt és de témer que no hi hagi prou hotels en el món per allotjar-los. I fins i tot és probable que els grans pols d´atracció turística –Venècia, Barcelona, Rio de Janeiro, Londres i així– es vegin en l´obligació d´aplicar una mena de numerus clausus per evitar que aquestes ciutats siguin literalment aixafades per les masses de turistes xinesos.
Allò dels japonesos, que amb prou feines són 127 milions i no obstant això semblaven estar per tot arreu, serà una broma en comparació amb l´allau dels neocapitalistes de Mao. I mentrestant, els alcaldes europeus preocupant-se per l´intercanvi de pis d´Airbnb. Riu-te´n de la turismofòbia.